Etiquetes

dilluns, 31 de maig de 2010

!!! Barcelona-Perpinyà-Barcelona 600‏ !!!

Aquest cap de setmana tres intrépids socis del Club, la Núria, el Romagosa i el Quico van posar una mica més alt el llistó dels reptes aconseguits en el llarg historial de l'entitat.
Els tres van completar satisfactòriament la brevet de 606 kms (a la práctica 611) Barcelona, Cassà de la Selva, Portbou, Perpinyà, Amelie les Bains, Costoja, Boadella, Banyoles, Olot, Vic, Calders, Castellar del Vallés, Forat del Vent i Barcelona amb volta d'honor final al Velódrom d'Horta, totalitzant 7200 m de desnivell.
El temps oficial que van marcar va ser de 35 h i 25 m que van correspondre a 25 h i 27 m dalt la bici i una mitjana de 24 kms/h. La prova estava perfectament organitzada per la Federació Catalana amb la col·laboració de nombrosos clubs, va transcórrer bàsicament per carreteres secundàries i la conseqüència principal en els participants va ser la gran intensitat del mal de cul i que el Romagosa es va sortir de la carretera durant la nit, no se sap gaire bé si estava dormit o no s'hi veia.

Salut
Quico

Noticia a la Federació
(PD: a la pregunta si habían hecho fotos nos responden- Res, ni una puta foto, només córrer i córrer... Portava el móbil sense funda i quan vaig voler fer una foto a la Núria a l'entrada al volódrom s'havia acabat la bateria: desastre total!


Com deia, el cul va ser el pitjor, també ens va afectar molt la tramuntana del dissabte per l'Empordà i tota la banda francesa. De nit et feien portar llums (hi ha una homologació dels llums abans de sortir) i xaleco reflectant, però no si veia res, t'has de guiar per les ratlles blanques de la carretera, si ni ha! El Romagosa va caure suposo que al lloc on no hi havia ratlles i no veus ben bé on s'acaba l'asfalt. Lógicament, tampoc veus els forats o la gravilla... La baixada de la carreterate del pantà de Boadella a les fosques va ser especialment perillosa i emocionant, una aventura.

El cul, una putada, casi més val que et donin pel mateix...

Et copio la crónica que he enviat a la plana del cicloturisme català:


Un éxit extraordinari això de la BPB, comparable a un d'aquells partits del Barça de la temporada passada: nervis, patiment, això és impossible i està perdut... i al darrer minut ve l'Iniesta i corones el Forat del Vent, és fa la pau, s'obliden els dolors i regna l'alegria i l'entusiasme. Deu sobre deu!!

El meu reconeixement a tots els que l'heu acabada i també a la Noe que per allà el control de Banyoles anava renegant i dient que estava farta de bici (Noe, aquestes duren com a màxim 24 hores, ja ho veuràs...). Felicitats al Xodena, un diesel que ens va salvar la vida a la Núria i a mi per allà a Vilopriu i amb el seu grup ens va conduir sàbiament al control de Vilajüiga contra el vent que s'aixecava. Després es va donar la mateixa situació arribant a Saint Cyprien (aquest poble i les seves llargues avingudes el tinc maleït des d'un marxa que hi vaig fer fa uns quants anys i ens van regalar amb 10 kms extres i ventosos finals) i encara també en l'arribada a Banyoles que semblava una final d'etapa del Tour: portàvem 340 kms i circulàvem a 30 com si preparéssim la volata final. A Banyoles hi vam ser molta estona doncs vam tenir problemes amb l'hotel que havíem concertat (tancava a les 12 i vam arribar-hi a les 12h i 8 minuts!), això ens permeté saludar molta gent, la Nika, el Carlos (sempre amb la bandera de Chile al mallot) i altres coneguts; tots estàvem tan fotuts com animats, no pintava malament.

A nivell personal la cosa es va complicar a partir de l'Empordà: viatjèvem molt sols la Núria i jo i el vent se'ns cruspia literalment i lentament, sort que després apareixia el grup d'en Xodena. Però això ens va cascar molt i a partir d'Amelie quan ja s'havia acabat el vent i particularment pensava atacar amb decisió la pujada a Costoja (la portava in mente des de feia hores) la Núria no es va trobar massa bé, pagant les conseqüències de l'esforç anterior contra la tramuntana. Per cert, els avituallaments dels francesos de "xapó", recordeu la safata de Sant Cyprien amb cous-cous, fiambre fumat, pastis de poma, etc.? o les delicatessen d'Amelie amb "fromage", coca de crema i preses de xocolata negra?, espectacular! Total que vàrem negociar Costoja com vàrem poder i perdent molt temps sobre el previst. Després la baixada tots sols per la carretereta del pantà de Boadella sense ratlles blanques, amb il·luminació molt precària i alguns animals que travessaven la carretera va posar una dosi d'aventura a l'esdeveniment. L'endemà arrenquem de Banyoles a les 7 del matí i no vaig de cap manera, la Núria em va arrossegant i esperant (per art de màgia s'han canviat els papers), Condreu i la Pollosa són un calvari i just coronar aquest coll comença a canviar-me el xip. Al control de Calders coincidim amb en Romagosa, un company de club, i farem plegats la resta de ruta. Em continuo quedant a les pujades però de cara avall els porto a roda i a mesura que ensumo la meta em vaig trobant millor. Pujant el Forat del Vent la mateixa història i em quedo fins que a uns 3 kms de coronar penso que ja n'hi ha prou de fer-se el remolon, que cal un puntet de ràbia i que cal anar per l'etapa, deixo al company de club en passo un parell més que anàven per davant però no aconsegueixo atrapar la dona abans de coronar. A la baixada ella es delecta amb les vistes de la capital i jo baixo com espiritat, un final poc randoneur però és tal i com va sortir... una guapada.

Les dades fredes: temps total oficial 35h 25 m; el meu compta va registrar 611 kms (descomptant les anades i vingudes per dins a Banyoles) amb 25 h i 27 m de pedaleig i una mitjana de 24 kms/h. Els 7200 m de desnivell van fer la seva feina.

A les grans marxes tot està controlat: centenars de controls a les cruïlles, fletxes a dojo, ambulàncies, assistència mecànica, massatges, tot el que vulguis i més. A les brevets tenia entés que tot el contrari, alguna fletxa de tant en tant i a buscar-se la vida (paricularment m'havia perdut en un parell d'ocasions en marxes franceses i belgues), el que fa molts anys en deiem "tubular i manxa". La BPB és una cosa intermedia que entenc agafa el millor de cada casa: ni hi ha l'agobi d'una QH que no pots posar el peu a terra sense que algú et vingui a preguntar que et passa ni tampoc la possibilitat de perdre's: centenars i centenars de fletxes repartides per mig Catalunya omplen el magnífic paisatge i suposen una pencada descomunal i apabullant, un es veu enxiquit davant l'insuperable desplegament de mitjans (i pensar que fa unes setmanes algun il·luminat engominat s'ho carregava tot amb un ànim destroyer incommensurable). I xapó també pels avituallaments de la Catalunya sud: que quant en donin un troç de pollastre o d'amanida de pasta et preguntin, vols que t'ho escalfi? em va deixar bocabadat (potser és que quan fa anys feia marxes encara no s'havien inventat els micro-ones...) i després t'oferien un café i encara et deien, amb gotes?: acollonant! I l'amabilitat, esperit de complaença i atenció de tota la gent dels controls, una cosa semblant a la que et trobes a qualsevol "ventanilla" de l'administració d'aquest pais però de cap per avall, increible! On trobeu aquesta gent tant benvolent?

Una consideració per millorar: la volta al velòdrom una mica (bastant) freda. No recordo de que és la "pelouse" i si és practicable (ahir estava tapada) però si fos possible ubicar allà el control d'arribada, l'entrega de diplomes i distincions i la gent que espera i els que arriben tirats per terra, l'ambient haguera estat molt diferent (no vull fer-me el xulo però recordo això a Roubaix i l'arribada de cada participant era una petita festa amb crits i aplaudiments).

I Carlos, et vaig veure arribar just quant arrencava el cotxe per marxar, un altre dia recordarem Amanda però ara direm que "una curta estona et va fer florir", era el moment de la meta. Que no decaigui!!

Frederic Rafols